Vexat en la meva dignitat lingüística per ORANGE

Acabo de rebre una vexatòria trucada telefònica del “departamento de fidelización de clientes” de la companyia de telefonia “Orange” que crec que és necessari que sigui coneguda ja que viola el dret de la persona a ser tractada amb dignitat.

L’interlocutor, després de pronunciar el meu nom de forma incorrecte (ja hi estic avesat en tenir noms i cognoms catalans amb una pronunciació diferent a la castellana) s’ha identificat com a Gabriel, i li he demanat, en castellà, si se’m podia adreçar en català.

M’ha contestat molt amablement que no podia atendre’m en català perquè no en sabia. Li he demanat que m’adrecés a un company que parlés en català per a continuar la conversació i m’ha contestat que era impossible. De forma molt cordial i educada m’ha explicat que ell era asturià (tot i que “ceceaba” com un andalús) que no tenia cap company que parlés en català, i que si tingués algun company que parlés en català, no podria fer-ho, ja que a la companyia "Orange" tenien “prohibit” parlar amb els seus clients, altres idiomes que no siguin el castellà, tot i conèixer-los, ni anglès, ni català, ni cap altre. Sorprès per una política comercial tan estúpida i al·lucinant (de ser certa), que faria pública la conversa mantinguda, que probablement el “departamento de fidelización del cliente” havia provocat la pèrdua d’un client i que no desitjava continuar amb la conversació.

La Declaració Universal dels Drets Humans estableix que tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitats i drets i que tothom té tots els drets i llibertats proclamats en la carta, sense cap distinció de raça, color, sexe, llengua, religió, opinió política o de qualsevol altre mena, origen nacional o social, fortuna, naixement o altre distinció. I que tots tenim dret a igual protecció contra qualsevol discriminació. I cito la carta dels drets humans que es troba a un nivell superior en la jerarquia normativa a la Constitució de 1978 perquè l’article 14 d’aquesta, que regula el dret a la igualtat de les persones i a la no discriminació, va “oblidar” (suposo que de forma deliberada ja que es va inspirar en la carta dels drets humans) fer constar la prohibició de la discriminació per motiu de llengua.

Aerial view of New York City showing top of Chrsyler Building and United Nations. Carol M. Highsmith. 1980 via Library of Congress

 

I no només és un tema de política comercial d’una determinada empresa o de drets com a consumidors, sinó que ens trobem davant un afer de dignitat humana, entesa aquesta com un tema d’estatus, de rang o noblesa, de pes de les persones en la societat. Quan la dignitat d’una persona (o grup de persones) és violada i no es tracta als altres amb la dignitat que mereixen implica que aquestes es poden degradar posant-les en un estat inferior al de la resta d'iguals (com en l'època de la segregació racial), que es poden humiliar i avergonyir amb menysteniments per l’estil i que no cal adreçar-se a elles en la seva pròpia llengua ja que la llengua que han après de les seves mares no té cap mena de pes o valor per a la societat i per tant són ciutadans (o potser vassalls) de segona. Quan en un país (en països com Suïssa la riquesa i diversitat lingüística és protegida a tots nivells) algú s’atreveix a menystenir i humiliar a un altre per la llengua que parla (segurament perquè a les seves escoles no se li ha explicat que existeixen altres llengües ni se li ha donat un mínim de formació d’aquestes que li permeti, com a mínim, pronunciar adequadament el nom) manifestant-li que l’empresa li prohibeix parlar en català, alguna cosa no rutlla. En països com Estats Units, una empresa amb una política lingüística com la d’Orange, que tracten els seus clients com als vassalls d’una colònia d'ultramar, i no amb l’adequada dignitat, rebria una demanda col·lectiva (“class action”) i se la condemnaria a pagar una indemnització multimilionària (per tal que li sortís més car incomplir les lleis que no pas complir-les). A España per apel·lar a un tracte digne lingüístic i no discriminatori de les empreses no podem citar la Constitució (que silencia la discriminació per motiu de llengua) sinó que cal adreçar-nos a un tractat internacional com la Declaració Universal dels Drets Humans, i per tant, començar a divagar, o adreçar-se a lleis del Parlament de Catalunya que sembla, que no cal complir.

"Switzerland Linguistic EN" by Tschubby, translation by Lesqual - File:Karte Schweizer Sprachgebiete 2010.pngOriginal file was translated to English spelling, and compressed as a PNG-8 at half the resolution for a 90% reduction in filesize.. Licensed under CC BY-SA 3.0 via Commons - https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Switzerland_Linguistic_EN.png#/media/File:Switzerland_Linguistic_EN.png

Després de presentar l’oportuna queixa a través de la pàgina web d'aquesta empresa, m’agradaria saber, d’algun responsable d’ORANGE, si existeix la política lingüística a l’empresa de prohibir comunicar-se amb els seus clients en una llengua que no sigui la castellana i si contracten en els seus departaments d’atenció al client persones catalanoparlants (i en quin percentatge sobre el total) o gallecs o de parla basca per tal d’atendre als consumidors i usuaris conforme la llengua en la que s’expressen, com fan, per altra banda, tots els botiguers de qualsevol contrada.

Què és la desobediència civil?

En anteriors entrades d'aquest blog hem analitzat la desobediència civil des d'una perspectiva històrica, des de Thoreau i la seva formulació a mitjans del segle XIX fins a les personalitats que l'han abraçat posteriorment, com Tolstoi, Gandhi o Martin Luther King Jr. Val a dir, que fins els anys 60 a l'Europa Occidental no s'utilitzava el concepte desobediència civil, important-se dels Estats Units per la rellevància que va tenir Martin Luther King Jr., a qui es va concedir el Nobel de la Pau, en la lluita a favor dels drets civils i la igualtat entre races.

Però què és la desobediència civil?

És una acció conscient i deliberada d'un ciutadà o col·lectiu de ciutadans contrària a una norma legal que considera injusta, que s'empara en motius morals o de consciència profunds i que té una finalitat política, pública i oberta, que pretén a través de la publicitat que genera l'acte incidir o persuadir la majoria de la població que dona suport al Govern o al Legislador de la necessitat de canvis per esmenar o extingir una situació injusta; és una actuació  pacífica, mai és violenta i el que la realitza està disposat a acceptar les conseqüències legals de la seva acció.

 

 

Observem per tant, que en primer lloc hi ha un comportament objectiu i extern que té una nota d'il·legalitat, un comportament contrari a una norma legal. I aquest comportament extern contrari a la llei, ho és de forma deliberada o dolosa pel subjecte que la infringeix. Saber i conèixer que s'està incomplint una norma i voler incomplir-la n'és la característica, i per tant, no pot ser una infracció imprudent. Explicarem la diferència entre un comportament dolós i un d'imprudent amb un exemple: és un comportament dolós negar a identificar-nos quan ens ho demana un policia i tenim l'obligació legal de fer-ho, en canvi, un comportament imprudent podria ser el que deriva de la norma que diu que no es pot encendre foc al bosc, i una persona encén una barbacoa per fer una botifarrada i acaba incendiant el bosc del costat per una guspira.

Si bé aquest comportament (l'incompliment d'una llei) és el mateix que trobem en la comissió de qualsevol infracció administrativa (p.e. saltar-se un semàfor en vermell, llençar les deixalles al carrer enlloc del contenidor, pagar tard un tribut ...) o d'un il·lícit penal (p.e. robar la cartera, caçar espècies animals protegides, falsificar un document notarial, emetre injúries o calúmnies contra algú al facebook ...), si no fos que l'element subjectiu de la infracció busca l'empara en la moralitat, en les conviccions més íntimes i té finalitats polítiques. Així mentre l'ànim del lladre serà el lucre propi, i el de l'injuriador serà el de menystenir l'honor d'un altre, en la desobediència civil, l'element subjectiu és un pensament o raonament molt més complex, incomplir la norma per donar a conèixer que existeix una situació (relacionada directament o indirecta amb la norma incomplerta) que és manifestament injusta i que atempta contra els principis més fonamentals de la persona i la seva dignitat. Així, mentre Thoreau va deixar de pagar impostos perquè estava en contra de la guerra de Mèxic i l'esclavisme, situacions que considerava injustes, Rosa Sparks no es va aixecar d'un seient reservat a blancs d'un autobús perquè considerava que la norma que habilitava aquesta segregació era injusta. Veiem per tant, que la norma infringida no necessàriament té una relació directe amb la situació injusta sinó que pot ser indirecta. Com va dir "Martin Luther King, Jr., sota cap concepte preconitzo la desobediència ni un repte a la llei en general sinó només sobre les lleis injustes, aquelles que entren en conflicte amb la moral, o que, en la seva aplicació, representen segregacions de drets i tracte desigual. No seria lícita la desobediència civil contra la imposició d'una taxa als boletaires per accedir al bosc, per exemple. La desobediència serà un últim recurs davant normes manifestament injustes que afectin la consciència i la dignitat humana.

També a diferència de les accions delictives o les infraccions administratives que es mouen en la clandestinitat (l'infractor intenta evitar ser descobert), la desobediència civil és una acció pública, qui la realitza no se n'amaga, habitualment es realitza de forma col·lectiva i es pretén que tingui un ressò en els medis de comunicació, de forma i manera que el desobedient és fàcilment identificable. Així el ressò en els medis de comunicació d'un acte de desobediència civil incideix en la voluntat de la majoria per tal de modificar aquelles normes injustes, les identifica per a crear un determinat estat en l'opinió pública i en la publicada.

Recordem que la finalitat de la desobediència civil era incidir en el procés de creació de normes jurídiques per a modificar-les, per a convèncer la majoria de la seva injustícia o immoralitat. Thoreau a Desobediència Civil es va preguntar en relació a les lleis injustes si hem d'estar satisfets d'obeir-les, o cal esforçar-se en esmenar-les i obeir-les fins que haguem reeixit en esmenar-les, o les hem de transgredir des del principi? O hem d'esperar guanyar les eleccions de forma majoritària per a canviar la norma injusta quan afirma que Quant a adoptar les formes que l'Estat ha proveït per a posar remei al mal, jo no les conec. Prenen massa temps, i la vida s'haurà acabat llavors. Tinc altres assumptes que atendre. I que habitualment [e]ls homes, generalment, sota un Govern com aquest, pensen que cal esperar-se fins que hagin persuadit la majoria per alterar les lleis. Creuen que si s'hi resistissin, el remei seria pitjor que la malaltia. Però és culpa del Govern que el remei sigui pitjor que la malaltia. És aquest qui ho fa pitjor. Si bé Thoreau trobava coherent que els ciutadans pensessin que l'opció vàlida era la obediència al Govern perquè la desobediència posava en risc la llibertat o el patrimoni, la dignitat de l'home feia que la desobediència fos un deure: [s]ota un govern que empresona injustament, el veritable lloc per un home just és la presó ... és allà, en aquell sòl separat, però molt més lliure i honorable, on l'Estat posa aquells que no estan amb ell, però sí contra ell - la única casa en un Estat esclau on un home lliure pot aguantar amb honor.

Qui realitza un acte de desobediència civil assumeix les conseqüències del seu acte. Així Thoreau va acceptar el seu empresonament per no pagar impostos i Rosa Sparks va acceptar la sanció per no aixecar-se del seient reservat als blancs de l'autobús, malgrat que això no treu que el desobedient, en base als drets que li atorga el sistema legal, s'oposi a les sancions que li imposen i recorri les mateixes a l'espera que instàncies judicials superiors modifiquin la norma injusta. Aquesta és la nota que qualifica la desobediència com a "civil", la desobediència del ciutadà que accepta civilitzadament les conseqüències del seu acte desobedient. I el fonament de l'acceptació de la sanció és la dignitat de la persona. Ja ho va dir Thoreau:  M'és menys costós en qualsevol cas, patir el càstig per la desobediència a l'estat que obeir-lo. Sentiria que jo mateix valc menys.

Els actes de desobediència civil als segle XX i XXI no són actes aïllats d'una sola persona com el de Thoreau el 1846, sinó que són actes col·lectius. Les protestes de Gandhi, tant a Sud-àfrica incomplint la Llei que obligava els ciutadans de l'Índia  a registrar-se, en negar-se a registrar, protestant i cremant les seves targetes de registre, o la Índia, amb les protestes de la sal o el boicot als productes anglesos, són col·lectives, són moltes persones les que desobeeixen les normes. I els actes de desobediència promoguts per Martin Luther King Jr. (boicot al transport públic, desafiament a les normes relatives als indrets públics en els que es segregava) també són col·lectius. Tot i això, per exemple, els actes de desobediència civil d'objectors de consciència al servei militar que hi van haver al nostre país, no deixen de ser actes col·lectius tot i que cada objector de consciència, tenia el seu judici penal individualitzat. Difícilment es pot qualificar com un acte de desobediència civil la que podria mantenir una administració vers un altre, tot i que el fonament podria ser el mateix, això seria més aviat un conflicte administratiu que normalment ve emparat jurídicament per les diferents interpretacions que ofereix un ordenament jurídic concret.

Entenc que els actes de desobediència civil només poden triomfar quan un líder carismàtic els encapçala. Gandhi, Mandela o Martin Luther King eren líders que van fer que els seus moviments triomfessin, líders que patien sobre la seva carn els càstigs de les autoritats a les que desobeïen. Sense líders carismàtics amb capacitat de comunicació, els moviments de desobediència civil, no triomfen: el moviment dels objectors de consciència no va arribar mai a tenir cap rellevància pública, sinó que el què va acabar amb el servei militar obligatori a Espanya va ser la decadència del propi exèrcit (recordeu les novatades que mataven o ferien reclutes) i la feblesa d'una majoria simple parlamentària. Si el moviment de tancament de caixes de 1899 a Barcelona no va reeixir en els seus objectius de rebaixar els impostos discriminatoris que patia la ciutat respecte Madrid, va ser no tant pel desconeixement del moviment de desobediència civil, sinó per la feblesa en el lideratge, ja que el Dr. Robert, formava part del sistema, essent l'Alcalde de Barcelona, i per tant, estructura del mateix estat que s'intentava desobeir. Quan el Dr. Robert, Alcalde de Barcelona, que es va negar, inicialment, a signar l'ordre que autoritzava l'accés als domicilis dels morosos, va rebre la missiva conminatòria per part del Ministeri, pressionat per les circumstàncies com la situació d'estat de guerra que equiparava l'impagament d'impostos a un delicte de sedició, va signar l'ordre i va dimitir, quan podia haver dimitit abans de signar l'ordre i passar a encapçalar la protesta ciutadana o negar-se a signar l'ordre i acceptar la sanció per desobediència que li haguessin imposat, com algun dels comerciants que va impagar les contribucions i que va patir presó.

Els actes de desobediència civil són pacífics, no són mai violents, mai es respon de forma violenta a la força coactiva de la societat. Gandhi mai va interposar cap reclamació per les brutalitats a les que va ser sotmès per les autoritats ni mai va respondre de forma violent. Tolstoi va trobar el fonament de la desobediència en l'evangeli, en parar l'altra galta, en no respondre mai a la violència amb violència.

I la desobediència, com va dir Thoreau a Desobediència Civil, triomfa quan el funcionari que ha d'aplicar la llei injusta dimiteix de les seves funcions, en arribar la protesta del desobedient a la seva consciència: quan el súbdit ha refusat la seva lleialtat, i el funcionari ha dimitit del seu càrrec, llavors la revolució ha reeixit.

La desobediència civil és l'últim recurs a situacions manifestament injustes, i tinc la impressió que en els propers anys viurem moltes situacions de desobediència civil a les que haurem de donar una sortida i entendre les raons que els empenyen. Moviments com Occupy Wall Street o la PAH (que lluiten contra la dictadura dels mercats financers i la injustícia del deute), l'Assemblea Nacional de Catalunya (que lluita per a què Catalunya voti i decideixi el seu futur contra els designis de l'estat espanyol i la seva sacralitzada constitució) o els moviments ecologistes contra el canvi climàtic promouran actes de desobediència civil contra el status quo.

Els actes de desobediència civil són actes profundament democràtics i propis de societats madures, són actes que sacsegen les consciències de les democràcies participatives, que pretenen posar límits a la tirania de les majories, que conviden a la participació política plena, on la democràcia no es només dipositar un cop cada quatre anys per a després oblidar-se'n.  Degut a la manca de consciència per part de la majoria de la població, els actes de desobediència civil no tenen bona premsa per quant no són entesos. Però el que és evident és que sense actes de desobediència civil encara hi hauria esclaus a les plantacions de cotó d'Estats Units, la Índia possiblement encara formaria part de l'Imperi Britànic, les dones no votarien, els afro-americans anirien a escoles segregades de les dels blancs o el mur de Berlín encara separaria els alemanys, sense actes de desobediència civil no s'haguessin acabat injustícies manifestes.

 

Jaume Pich.

Advocat.

Membre de The Thoreau Society.

Traductor de Desobediència Civil d'Henry David Thoreau al català.

 

La desobediència civil després de Thoreau: Tolstoi, Gandhi i Martin Luther King Jr.

Lev Tolstoi (1828-1910).

Escriptor i novel·lista rus del que destaquen les novel·les "Guerra i Pau" o "Anna Karenina". D'origen aristocràtic, els darrers anys de la seva vida, va evolucionar el seu pensament fins a posicions que sovint es qualifiquen d'anarquisme cristià.

Tolstoi que va quedar conmocionat en presenciar una execució en un viatge que va fer a París i que considerava més perillós a l'Estat que un lladre, va conèixer el pensament de Thoreau i el va evolucionar fins a la noció de resistència pacífica. En el seu assaig "El Regne de Déu és entre vosaltres" i emparant-se en el "Sermó de la Muntanya" de l'Evangeli, on Jesucrist parlà de "parar l'altra galta" davant d'una bufetada, Tolstoi hi troba el fonament del pacifisme, la no violència  i la resistència pacífica. Com que Tolstoi era profundament cristià, havia de ser profundament pacifista. Sota la pressió de la decadent Rússia tsarista, es considerava un ser aillat, solitari i incomprès. Creia que la resistència pacífica, la no violència era la resposta adequada a qualsevol conflicte.

Mohandas Gandhi (1869-1948).

Gandhi era el fill d'un comerciant hindú que havia estat Primer Ministre del govern local. Va estudiar Dret a la University College de Londres i va exercir com a advocat a Sud-àfrica i a la Índia, essent líder del Congrés Nacional Indi que va portar el país a la independència de l'Imperi Britànic.

Gandhi va conèixer l'assaig de Thoreau, Desobediència Civil, a la Universitat de Londres, i posteriorment va mantenir correspondència amb Lev Tolstoi que l'influencià en el seu concepte de resistència no-violenta. A Sud-àfrica va treballar contra la discriminació que hi sofrien els 150.000 indis que hi residien amb mètodes de resistència no-violenta i desobediència civil, rebutjant la lluita armada. El  primer acte de desobediència civil el va protagonitzar a Johannesburg arrel de la Llei promulgada que obligava a tots els indis a registrar-se davant les autoritats locals. Durant més de set anys, ell i milers d'indis van ser empresonats per negar-se a registrar-se, protestar i cremar les seves targetes de registre. Finalment, el govern sud-africà va avenir-se a negociar una solució al problema a la vista que va transcendir a l'exterior la brutalitat de la repressió seguida contra els ciutadans indis.

De retorn a l'Índia, Gandhi va aconseguir liderar el Congrés Nacional Indi i va imposar nous mètodes no-violents per a lluitar contra l'opressió britànica. També condemnava els indis que reaccionaven amb violència venjativa contra els britànics. Així va introduir mesures de protesta com el boicot a productes britànics, així com a les institucions educatives britàniques i els tribunals de jústícia. També proposava la no cooperació amb les institucions britàniques promovent que els indis no ocupessin llocs de responsabilitat en l'Administració i Govern o el desdejuni.

Per a Gandhi, la no-violència, la resistència passiva, la no cooperació, precisava un fort i complex entrenament mental, en el que el fonament es trobava en el lliure esperit i el lliure pensament de cada persona: un home pot ser empresonat, a un home se li poden confiscar totes les seves propietats, però no poden prendre la seva lleialtat ni tampoc l'amor propi.

Gandhi va ser empresonat per sedició en diferents ocasions per la seva resistència passiva i mai va presentar cap denúncia contra ningú que l'hagués agredit.

Gandhi va escriure al respecte:

"Un exèrcit no-violent actua de forma diferent a l'exèrcit dels homes armats, tant en temps de pau com en temps de conflictes. El seu deure serà el d'ajuntar a les comunitats en conflicte, duent-los-hi propaganda de pau, ajudant a participar en activitats que posin en contacte a cadascuna de les persones amb la seva comunitat o divisió territorial. Com un exèrcit, ha d'estar preparat per fer front a qualsevol emergència i, fins i tot, si fes falta, arriscant les seves vides, per tal d'aturar la bogeria de les torbes.... Les brigades de Satyagraha (la força de la veritat) es poden organitzar en cada poble i en cada bloc d'edificis en les ciutats. [Si la societat no-violenta és atacada des de l'exterior], hi ha dos camins oberts a la no-violència. Permetre la invasió, però sense cooperar amb l'agressor...preferir la mort a la submissió. La segona seria la resistència no-violenta duta a terme per les persones que han estat entrenades en la forma no-violenta... L'espectacle inesperat de les interminables files i files d'homes i dones que simplement prefereixen, en últim terme, morir abans que rendir-se a la voluntat d'un agressor, durien a aquest agressor i als seus soldats a acabar simpatitzant amb la lluita no-violenta... Una nació o un grup que han fet de la no-violència la seva política final no poden ser sotmesos a l'esclavitud ni tan sols per la bomba atòmica.... Aquella nació que feliçment dugués la no-violència a aquell nivell tan alt, es guanyaria el respecte universal."

Gandhi va ser assassinat per un radical integrista indi a l'edat de 78 anys

Martin Luther King Jr. (1929-1968)

 

Martin Luther King Jr., llicenciat en lletres i teòleg, va ser un pastor protestant nord-americà que va encapçalar el moviment a favor dels drets civils dels afroamericans discriminats per les lleis que permetien la segregació racial a través de mètodes no violents, així com el moviment pacifista oposat a la guerra del Vietnam i de lluita contra la pobresa. El 1964 va rebre el premi Nobel de la Pau. El 1968 va ser assassinat a Memphis (Te) quan es preparava per liderar una manifestació.

Coneixedor de la doctrina de Thoreau sobre Desobediència Civil, i de Gandhi i el seu moviment pacifista, Martin Luther King Jr va liderar el moviment contra la segregació racial dels afroamericans. En molts estats del sud, els ciutadans afroamericans podien ser discriminats per la via de la segregació racial: tenien els mateixos drets però els havien d’exercir de forma separada de la comunitat blanca¸és a dir, a les escoles es separava alumnes quan no hi havia escoles separades, en el transport públic hi havia seients per blancs (els millors) separats dels dels afroamericans, i en els bars hi havia zones per blancs i per afroamericans. Fins i tot, als parcs públics hi havia bancs per blancs i per negres, o estaven prohibits els matrimonis interracials.

Un dels primers incidents de defensa dels drets civils va passar a la ciutat de Montgomery (Alabama) el 3 de desembre 1955 quan Rosa Sparks, que viatjava en un autobús asseguda en un seient destinat a blancs es va negar a moure’s i va ser detinguda i engarjolada per desobediència al conductor. Declarada culpable se li va imposar una multa. Va apel·lar la resolució i el Tribunal a mitjans de 1956 va declarar que la llei violava la constitució dels Estats Units. Posteriorment, el Tribunal Suprem va confirmar la resolució el 13 de novembre de 1956. Després de la detenció de Rosa Sparks, la comunitat afroamericana, liderada per Martin Luther King Jr., va promoure un boicot al transport públic que discriminava la comunitat. El boicot va tenir els seus efectes econòmics, però va provocar nombrosos incidents entre les dues comunitats, entre elles l’incendi de la casa del mateix Martin Luther King Jr., per part d’incontrolats. Martin Luther King Jr., que sempre va treballar amb la comunitat per a no respondre de forma violenta, fins i tot va ser detingut i empresonat. El boicot de Montgomery, i els incidents associats com les sancions a ciutadans afroamericans que compartien vehicle per a desplaçar-se o taxistes afroamericans que cobraven el preu del tiquet de l’autobus per fer un trajecte, van fer pujar la popularitat i influència de Martin Luther King Jr.

 

Posteriorment, Martin Luther King Jr., va iniciar un moviment per a la defensa dels drets civils dels ciutadans afroamericans basats en la desobediència civil i la no-violència com a forma de lluita contra les “lleis de segregació Jim Crow”, a més a més, de reclamar insistentment el dret a vot per als ciutadans afroamericans. No s’ha d’oblidar que les accions promogudes per Martin Luther King eren accions que violaven el text d’una llei, i que seguint a Thoreau, quan una llei és injusta, és un deure practicar la desobediència civil.

Pels que entengueu anglès podeu seguir una entrevista per la televisió a Martin Luther King, Jr.

 

King va aconseguir una bona part dels seus objectius quan es van dictar la Civil Rights Act de 1964 que va venir a prohibir qualsevol discriminació per motiu de raça, color, religió sexe o origen nacional.

 

 

 

 

Jaume Pich.
Advocat.
Membre de The Thoreau Society.
Traductor de "Desobediencia civil" al català.

 

 

 

  

Thoreau i la desobediència civil.

Henry David Thoreau (Concord, Ma., Estats Units, 1817-1862), va ser el primer en posar en pràctica la per ell batejada com a "desobediència civil" el 1846 i a la que va donar contingut intelectual posteriorment, en el seu assaig "Sobre el deure de la desobediència civil" publicat el 1849. Thoreau era un home de conviccions, i una d'elles era el seu abolicionisme. Detestava que en els estats del Sud (ell era de Massachusetts) fos legal l'esclavitud, considerant aquesta institució com a contradictòria amb els principis fundacionals dels Estats Units d'Amèrica, que consagraven com a dret fonamental el de la llibertat. Considerava que era injust i contradictori que en el país dels homes lliures hi haguessin prop de sis milions d'esclaus, aproximadament una sisena part de la població dels Estats Units eren esclaus d'origen africà que malvivien en les plantacions de cotó i tabac dels Estats del Sud.

El 1846, mentre Thoreau estava retirat als boscos de Walden, prop de Concord, apartat de les comoditats de la ciutat amb la pretensió d'experimentar una nova forma de viure ( "... em vaig internar als boscos perquè volia viure intensament; volia "treure-li suc" a la vida. Desterrar tot el que no fos vida, per així, no descriure en l'instant de la meva mort que no havia viscut", Walden, 1854), va esclatar la Guerra de Mèxic. Els Estats Units, que feia poc havien annexionat a la Unió l'estat de Texas, un territori mexicà, i amb el pretext d'unes diferències frontereres, va declarar la guerra a la República de Mèxic. Per a molts (entre ells Thoreau), la guerra de Mèxic era un pretext per a ampliar la influència dels estats esclavistes del Sud a les noves annexions territorials, i fins i tot, a Mèxic, país que va acabar sent envaït pels Estats Units, molt superior militarment, i que va acabar ocupant-ne la capital. Per aquests motius, Thoreau considerava injusta la guerra amb Mèxic.

Thoreau va decidir no pagar impostos (de fet a "Desobediència Civil" -1849- confessa que fa sis anys que no paga la capitació) perquè no volia contribuir amb els seus tributs ni a la guerra amb Mèxic que consideraba injusta, ni a sostenir un Govern que permetia i tolerava l'esclavatge en els Estats del Sud, i quan anava al sabater de Concord per a adobar les sabates va ser detingut i empresonat. Thoreau va decidir desobeir l'autoritat perquè era considerava que era la única forma que l'autoritat s'adonés que estava actuant incorrectament. El seu amic i protector, el també pensador i filòsof, Ralph Waldo Emerson, l'endemà de la detenció, va pagar els tributs deguts, i Thoreau, va ser alliberat després de passar una nit a la garjola de Concord.

Uns anys després, el 1849 va publicar la seva conferència "Sobre el deure de la desobediència civil" que posteriorment va fer fortuna amb el nom de "Desobediència Civil". Segurament, la rebel·lia de Thoreau no va incidir en la política del govern (que va continuar la guerra amb Mèxic i no va abolir l'esclavitud fins després de la Guerra de la Secessió vint anys després), però sí que va tenir una gran rellevància i influència mundial el seu assaig. En aquest assaig, Thoreau desgrana els motius que el van portar a desobeir l'autoritat de l'Estat no pagant impostos i els motius profunds pels quals es va veure empès a actuar d'aquesta forma.  Així, Thoreau contraposa la dignitat humana al poder de l'Estat, i el poder de la minoria en front les decisions abusives o contràries als drets humans més fonamentals de la majoria que detenta el poder. Aquest petit assaig ha estat traduït al català i el podeu trobar només a amazon.com.

I els fonaments de la desobediència civil segons Thoreau són els que es dedueixen d'aquestes frases de l'assaig "desobediència civil" que per la seva claredat no mereixen més comentaris:

 

"Accepto de tot cor el lema que diu que "El millor govern és el que menys governa"; i m'agradaria veure que això es fes realitat de la forma més ràpida i sistemàtica. Portat a terme, finalment resulta quelcom en el que també crec: "El millor govern és el que no ha de governar gens ni mica"

"Tots els homes reconeixen el dret a la revolució; això és, el dret a negar-se a obeir i a resistir el govern quan la seva tirania o la seva ineficiència són grans i insuportables. "

"Existeixen lleis injustes: hem d'estar satisfets d'obeir-les, o cal esforçar-se en esmenar-les i obeir-les fins que haguem reeixit en esmenar-les, o les hem de transgredir des del principi?

"Quant a adoptar les formes que l'Estat ha proveït per a posar remei al mal, jo no les conec. Prenen massa temps, i la vida s'haurà acabat llavors. Tinc altres assumptes que atendre."

"Els homes, generalment, sota un Govern com aquest, pensen que cal esperar-se fins que hagin persuadit la majoria per alterar les lleis. Creuen que si s'hi resistissin, el remei seria pitjor que la malaltia. Però és culpa del Govern que el remei sigui pitjor que la malaltia. És aquest qui ho fa pitjor."

"Sota un govern que empresona injustament, el veritable lloc per un home just és la presó ... és allà, en aquell sòl separat, però molt més lliure i honorable, on l'Estat posa aquells que no estan amb ell, però sí contra ell - la única casa en un Estat esclau on un home lliure pot aguantar amb honor."

"Una minoria és menys poderosa quan es conforma amb la majoria; no és ni tan sols una minoria, llavors; però és irresistible quan obstaculitza amb tot el seu pes."

"Quan el súbdit ha refusat la seva lleialtat, i el funcionari ha dimitit del seu càrrec, llavors la revolució ha reeixit."

"M'és menys costós en qualsevol cas, patir el càstig per la desobediència a l'estat que obeir-lo. Sentiria que jo mateix valc menys."

"Així doncs l'estat mai confronta intencionalment la raó d'un home, intel·lectual o moral, només el seu cos, els seus sentits. No està armat d'una agudesa o honestedat superior, sinó d'una força física superior. Jo no vaig néixer per a ser forçat. Respiraré pel meu compte. A veure qui és el més fort. Quina força té una multitud? Només els que obeeixen una llei superior que la meva em podran forçar. Ells em forcen a convertir-me en un d'ells."

"Tinc la sensació  que quan un gla i una castanya cauen una al costat de l'altra, n'hi ha una que no roman inert per deixar fer el camí a l'altra, sinó que ambdues obeeixen les seves pròpies lleis, i germinen, i creixen, i floreixen tan bé com poden, fins que una, casualment, eclipsa i destrueix l'altra. Si una planta no pot viure conforme la naturalesa, mor; igual que un home."

"Mai existirà un Estat realment lliure i il·luminat fins que l'Estat vingui a reconèixer l'individu com un poder superior i independent, del qual tot el seu propi poder i autoritat es deriven i el tractin de conformitat."

Pels que entengueu l'anglès, podeu veure aquest documental sobre Thoreau i la Desobediència Civil:

Jaume Pich.
Advocat.
Membre de The Thoreau Society.
Traductor de "Desobediencia civil" al català.

A la venda Desobediència Civil, d'Henry David Thoreau en català a amazon.com

Henry David Thoreau (Concord 1817-1862) va ser un pedagog, filòsof, poeta, naturalista i pensador nord-americà, fill d'un fabricant de llapis, i amic i protegit del filòsof i home de lletres Ralph Waldo Emerson que el va influir en l'adopció de les idees transcendentalistes, una versió americana de l'idealisme romàntic. Es va retirar en solitari durant dos anys, dos mesos i dos dies entre 1845 i 1847 a una cabana als boscos de Walden Pond, de la que en va reeixir la seva obra més famosa, Walden (1854) que condensa les experiències i reflexions d'aquells dos anys retirat entre la naturalesa. 

Sobre el Deure de desobediència civil (publicada el 1849), després coneguda com "Desobediència Civil" és un assaig relatiu a la desobediència civil, que ell mateix havia posat en pràctica el 1846 quan es va negar a pagar impostos justificant-ho amb què no volia col•laborar amb un Estat que havia iniciat una guerra injusta contra Mèxic i que mantenia un règim d'esclavitud. Aquesta obra és el fonament de la crítica a l'autoritat de l'Estat, i una de les obres fonamentals en el pensament filosòfic, polític i jurídic nord-americà, transcendint i influint en el pensament i actuació de persones com Tolstoi, Gandhi o Martin Luther King, i inspirant moviments de defensa dels drets civils com el de l'objecció fiscal, l'objecció de consciència contra el servei militar i altres moviments ciutadans contra decisions dels governs que es consideren injustes o abusives.

Per adquirir el llibre visiteu amazon.com

Per a més informació sobre l'autor i la seva obra podeu visitar The Thoreau Society

El mestre de música. (Narració curta)

Els dies de pluja són diferents. Tots els nens ho saben. Quan entren a l’escola, no fan files al pati i pugen, desordenats, cap a les aules.

A la Queralt no li agraden els dies de pluja, canvien totes les rutines, les de l'escola i les de casa. Tots els canvis que produeix la pluja són enutjosos.  Els pares estan neguitosos i malhumorats, la roba és diferent ... fins i tot, cal posar-se unes incòmodes botes de pluja que et protegeixen de la pluja però no del fred a l’hivern i que fan calor a l’estiu. I cal portar un paraigua a la mà, que resta ocupada i no pot agafar coses i jugar-hi.

I aquell dia el pare va portar la Queralt a l'escola amb cotxe. És una de les coses especials que passen els dies de pluja. Quasi tots els pares es posen d'acord en portar els nens en cotxe els dies de pluja, i com a conseqüència de la suma de les idèntiques decisions de tots els pares, els carrers s'embussen i tothom arriba tard. Com que tots els pares saben que els altres pares també porten els nens amb cotxe i els carrers s'embussen, tots prenen igualment la mateixa estúpida decisió de sortir uns minuts abans. Llavors l'embús de trànsit es produeix uns minuts abans i arriben tard igualment. Per això, tots els pares es posen de molt mal humor i es passen tot el viatge renegant.

De camí a l'escola, a la ràdio del cotxe van posar una cançó que va plaure molt la Queralt. El Petit de Cal Eril cantava una cançó en la que una persona aprèn a respirar sota el mar i llavors l'envien a explorar l'espai exterior. A la Queralt li agraden les cançons que expliquen històries més que les cançons que van repetint una tornada una i altre vegada, perquè li permeten imaginar-se móns diferents, sota el mar veient passar transatlàntics, era un món especialment atractiu.

La Queralt va pujar a l'aula de música sense fer cap fila al pati. El mestre de música no era dels que estava malhumorat els dies de pluja, sempre estava de bon humor, i li agradava tant cantar com sentir els nens i les nenes fer-ho. Però aquell dia fred i humit de gener, el professor de música va arribar xop, regalimant aigua per tot arreu, i també tenia un posat trist, amb els braços caiguts i arrossegant els peus en caminar, com si estés molt cansat. Segur que no havia vingut a l'escola en cotxe, pensà la Queralt.

El mestre es va deixar caure sobre la seva cadira sense treure's l'abric amarat d'aigua de la pluja, va clavar els colzes a la taula i recolzà la barbeta sobre les dues mans. Va esguardar la classe en silenci. Els nens estaven una mica inquiets, moguts i sense advertir la presència del professor de música, van continuar el xivarri, el tragí de pupitre en pupitre. Quan tothom va fer silenci, el mestre continuava amb la mirada perduda, la Queralt ho va advertir i li va demanar quina cançó havien d'aprendre. "Cap" va respondre, i els va fer treure les llibretes per explicar els instruments musicals.

Tots els nens van agafar la llibreta i van començar a apuntar noms d'instruments i copiar el dibuix que en feia el mestre a la pissarra, mentre emetia, amb veu nassal, un monòleg tediós i avorrit. El mestre en cap moment es va treure l'abric xop, i no feia pas fred a la classe. La Queralt va observar un estrany fenomen en el mestre, un petit canvi en la seva roba. Duia un abric blau marí, i a sota un jersei de coll alt de color verd poma. Però els colors de la roba del mestre, poc a poc, es van anar descolorint a mida que avançava una avorrida explicació sobre els instruments musicals i la seva història, la transformació del clavecí en piano i les característiques tècniques i mecàniques dels instruments. El color de la roba va degradar en diferents tonalitats grisenques. Potser l’aigua de la pluja havia produït la decoloració. No va semblar que ningú se n'adonés.

L'endemà no va ploure, però tot el dia va estar encapotat, amenaçant xàfecs que al final no van arribar. La Queralt va pressentir que sota aquella aparença de normalitat quelcom especial estava passant, ja que els nens no feien el mateix xivarri que cada dia, estaven una mica més quiets. Potser era el dia grisós que els entristia. També va observar que la mestre de dibuix arrossegava els peus i que s'havia posat roba de color negre. Era estrany perquè quasi sempre portava robo de marca "Desigual " Aquells petits canvis en els mestres no agradaven gens la Queralt.

La mare va anar a buscar la Queralt  a l'escola en cotxe. Aquella tarda tenia curs de natació i la mare l'havia de portar  a la piscina perquè la Queralt no es constipés. De camí a la piscina, sempre li posava un CD dels Manel, un grup que a la Queralt li agradava perquè les seves cançons expliquen històries curioses. Però aquell dia la mare va posar-li la ràdio i no va sonar cap cançó, només parlaven de noticies tràgiques. "Quin avorriment", va pensar la Queralt.

El dia següent, va tornar a ploure, botes d’aigua, capelina, paraigua i embús de trànsit. I a la ràdio del cotxe, un tertulià amb veu bovina plantejava la bondat de pujar els impostos. I sense files al pati, directe cap a l’aula on l’havia d’esperar el mestre de música. Però es va presentar el professor de matemàtiques perquè el de música s’havia posat malalt.

El professor de matemàtiques que duia un vestit gris marengo, camisa blanca i corbata i mocassins negres, va explicar que la música eren matemàtiques. Ningú se’l va creure. Va continuar dient que els tons musicals eren matemàtiques i que això ho demostrava amb la longitud i el gruix de les cordes d’una guitarra o d’un violí. I així, va començar a omplir la pissarra negre amb tot de formules, lletres, números i signes lògics escrits amb guix blanc. Cap dels nens va fer cap pregunta tot i no entendre res de res. El professor, un cop va acabar, va deixar el guix sobre la taula, va abaixar les espatlles i va marxar de classe pausadament, com si no pogués amb el seu propi cos.

Acte seguit, va aparèixer la mestre de dibuix, que també semblava cansada, tenia unes bosses exagerades sota els ulls, i es desplaçava, esmaperduda, arrossegant els peus com si li haguessin lligat unes cadenes. Duia un vestit llarg de color gris lluna amb lluentons i botes d’aigua negres. La professora de dibuix els va dir que havien d’aprendre a dibuixar amb compàs, rotring, escaire i cartabó, i es va passar tota la classe practicant, fent tota mena de construccions geomètriques d’allò més precises mentre els lluentons del vestit es tornaven mats. Aquell comportament de la mestre era xocant, mai havien fet dibuix tècnic amb ella.

A l’hora de dinar, va decidir explicar al pare i la mare l’estranya situació que estava vivint amb els mestres l’escola i que ara semblava que es traslladava a la televisió. I el pare, sorprenentment li va negar que la televisió no funcionés bé, deia que ell ho veia bé, que abans tot era en blanc i negre. Però no tenia cap resposta al fet que no hi hagués música a la tele ... "potser no cal posar-ne", ni als motius per a veure-ho tot en blanc i negre, "abans tot era així", i si va malament, “deu ser cosa d'ells". Quan el pare s'alçà la Queralt va observar com el pare, moix, també caminava arrossegant els peus.

No era normal que els pares de la Queralt no s’adonessin que les coses estaven perdent color. Els presentadors estaven estressats pels teletips de males notícies, ningú posava música i tot el que sortia a la tele era en blanc i negre. Tant el pare com la mare de la Queralt anaven vestits com els anuncis, en blanc i negre, sense color, sense música, sense cançons, avorrits, trists, decaiguts ... i arrossegaven els peus.

Després de l’escola, aquella tarda, tornava a tocar natació. De camí a la piscina, la ràdio del cotxe tampoc portava música, tot eren notícies de desgràcies humanes, tragèdies i guerres. Tenia una oportunitat a la piscina de saber si algú més s’adonava d’allò tan estrany, ja que no tots els nens anaven a la mateixa escola que ella.  La Queralt havia fet especial amistat amb tres d’ells. Quan va observar que aquells nens estaven desperts, no arrossegaven els peus ni estaven apàtics ni tristois, va decidir explicar-los hi tot. “Estan tots avorrits, no podem esdevenir un cas enigmàtic per científics esbojarrats que inunden instituts i centres de recerca biològica” i els va convèncer. Tots van coincidir amb el diagnòstic del què passava i que havien de fer quelcom “per acabar amb aquella epidèmia de grisor i avorriment, amb dies ennuvolats i sense música enlloc”, ja que sinó “ens haurem de fer fonedissos com microbis viatjant invisibles per la galàxia d'Andròmeda” va reblar la Queralt. I tots convençuts.

Per tant, havien d’aconseguir que els mestres de música tornessin a l’escola. Tots van trucar el seu respectiu mestre i li van demanar que l’endemà tornés a escola per tractar un assumpte molt seriós. El pla amb els amics lúcids de la piscina era un pla perfecte per acabar amb aquella imparable i preocupant epidèmia de grisor que ja començava a afectar alguns nens. Tot i que el dia s’havia aixecat encapotat, no amenaçava de pluja. Per tant, a l’hora d’esbarjo quedarien tots els amics lúcids per fer el mateix des de cada escola, i tot això, a presència del mestre de música de l’escola.

A l’hora convinguda, la Queralt va sortir corrents, cap al banc on hi havia assegut, rostre pàl·lid, mirada apagada, roba negre, el mestre de música. Se li acostà i se l’endugué agafat de la ma al centre de la pista de bàsquet de l’escola, on ningú ja no jugava a pilota, ni a cuita amagar, ni a res.

-          Mestre, l’he dut aquí per cantar-li una cançó- el mestre va reaccionar estoicament, aixecant la cella dreta, com atordit per les paraules. I la Queralt va començar a cantar una cançó dels Antònia Font, "Alegria".

I a mida que la Queralt avançava amb la cançó, els nenes i nenes s’hi acostaven. Els que tenien la roba de colors es van afegir progressivament a la cançó, i fins i tot, salaven¡¡.

El mestre de música, va fer un estirabot, obrí els ulls que li van començar a brillar i es va afegir al cor de nens: “A-LE-GRIA ..."

Poc a poc es van anar afegint al cor la resta nens i un professor rere un altre. Des dels balcons de les cases del voltant de les escoles la gent, emocionada, s'unia al cor.

I un raig de sol es va escolar entre els núvols de tempesta que omplien el cel, il·luminant el rostre feliç de tots els nens de les escoles de la ciutat que celebraven el retorn de la música i del color.

 

Per Jaume Pich i Macià

Ja no téns excusa per no haver llegit el conte curt Kronüngmesse

Pots baixar-te el conte a un preu de 1,02 €

Des de la página web d'Amazon a http://www.amazon.es/Kr%C3%B6nungmesse-Jaume-Pich-Maci%C3%A0-ebook/dp/B00CH8J9C8/ref=sr_1_1?ie=UTF8&qid=1396302928&sr=8-1&keywords=kronungmesse+jaume+pich

I si no tens cap e-reader segur que téns un telefon o un ordinador on podràs llegar-ho a través de les App de lectura gratuïtes "kindle" que pots trobar per a iPhone, ipad, android o ordinador a la teva botiga virtual habitual o a

http://www.amazon.es/gp/feature.html/ref=dp_kinw_kcpapp_1?ie=UTF8&docId=1000576363