Els dies de pluja són diferents. Tots els nens ho saben. Quan entren a l’escola, no fan files al pati i pugen, desordenats, cap a les aules.
A la Queralt no li agraden els dies de pluja, canvien totes les rutines, les de l'escola i les de casa. Tots els canvis que produeix la pluja són enutjosos. Els pares estan neguitosos i malhumorats, la roba és diferent ... fins i tot, cal posar-se unes incòmodes botes de pluja que et protegeixen de la pluja però no del fred a l’hivern i que fan calor a l’estiu. I cal portar un paraigua a la mà, que resta ocupada i no pot agafar coses i jugar-hi.
I aquell dia el pare va portar la Queralt a l'escola amb cotxe. És una de les coses especials que passen els dies de pluja. Quasi tots els pares es posen d'acord en portar els nens en cotxe els dies de pluja, i com a conseqüència de la suma de les idèntiques decisions de tots els pares, els carrers s'embussen i tothom arriba tard. Com que tots els pares saben que els altres pares també porten els nens amb cotxe i els carrers s'embussen, tots prenen igualment la mateixa estúpida decisió de sortir uns minuts abans. Llavors l'embús de trànsit es produeix uns minuts abans i arriben tard igualment. Per això, tots els pares es posen de molt mal humor i es passen tot el viatge renegant.
De camí a l'escola, a la ràdio del cotxe van posar una cançó que va plaure molt la Queralt. El Petit de Cal Eril cantava una cançó en la que una persona aprèn a respirar sota el mar i llavors l'envien a explorar l'espai exterior. A la Queralt li agraden les cançons que expliquen històries més que les cançons que van repetint una tornada una i altre vegada, perquè li permeten imaginar-se móns diferents, sota el mar veient passar transatlàntics, era un món especialment atractiu.
La Queralt va pujar a l'aula de música sense fer cap fila al pati. El mestre de música no era dels que estava malhumorat els dies de pluja, sempre estava de bon humor, i li agradava tant cantar com sentir els nens i les nenes fer-ho. Però aquell dia fred i humit de gener, el professor de música va arribar xop, regalimant aigua per tot arreu, i també tenia un posat trist, amb els braços caiguts i arrossegant els peus en caminar, com si estés molt cansat. Segur que no havia vingut a l'escola en cotxe, pensà la Queralt.
El mestre es va deixar caure sobre la seva cadira sense treure's l'abric amarat d'aigua de la pluja, va clavar els colzes a la taula i recolzà la barbeta sobre les dues mans. Va esguardar la classe en silenci. Els nens estaven una mica inquiets, moguts i sense advertir la presència del professor de música, van continuar el xivarri, el tragí de pupitre en pupitre. Quan tothom va fer silenci, el mestre continuava amb la mirada perduda, la Queralt ho va advertir i li va demanar quina cançó havien d'aprendre. "Cap" va respondre, i els va fer treure les llibretes per explicar els instruments musicals.
Tots els nens van agafar la llibreta i van començar a apuntar noms d'instruments i copiar el dibuix que en feia el mestre a la pissarra, mentre emetia, amb veu nassal, un monòleg tediós i avorrit. El mestre en cap moment es va treure l'abric xop, i no feia pas fred a la classe. La Queralt va observar un estrany fenomen en el mestre, un petit canvi en la seva roba. Duia un abric blau marí, i a sota un jersei de coll alt de color verd poma. Però els colors de la roba del mestre, poc a poc, es van anar descolorint a mida que avançava una avorrida explicació sobre els instruments musicals i la seva història, la transformació del clavecí en piano i les característiques tècniques i mecàniques dels instruments. El color de la roba va degradar en diferents tonalitats grisenques. Potser l’aigua de la pluja havia produït la decoloració. No va semblar que ningú se n'adonés.
L'endemà no va ploure, però tot el dia va estar encapotat, amenaçant xàfecs que al final no van arribar. La Queralt va pressentir que sota aquella aparença de normalitat quelcom especial estava passant, ja que els nens no feien el mateix xivarri que cada dia, estaven una mica més quiets. Potser era el dia grisós que els entristia. També va observar que la mestre de dibuix arrossegava els peus i que s'havia posat roba de color negre. Era estrany perquè quasi sempre portava robo de marca "Desigual " Aquells petits canvis en els mestres no agradaven gens la Queralt.
La mare va anar a buscar la Queralt a l'escola en cotxe. Aquella tarda tenia curs de natació i la mare l'havia de portar a la piscina perquè la Queralt no es constipés. De camí a la piscina, sempre li posava un CD dels Manel, un grup que a la Queralt li agradava perquè les seves cançons expliquen històries curioses. Però aquell dia la mare va posar-li la ràdio i no va sonar cap cançó, només parlaven de noticies tràgiques. "Quin avorriment", va pensar la Queralt.
El dia següent, va tornar a ploure, botes d’aigua, capelina, paraigua i embús de trànsit. I a la ràdio del cotxe, un tertulià amb veu bovina plantejava la bondat de pujar els impostos. I sense files al pati, directe cap a l’aula on l’havia d’esperar el mestre de música. Però es va presentar el professor de matemàtiques perquè el de música s’havia posat malalt.
El professor de matemàtiques que duia un vestit gris marengo, camisa blanca i corbata i mocassins negres, va explicar que la música eren matemàtiques. Ningú se’l va creure. Va continuar dient que els tons musicals eren matemàtiques i que això ho demostrava amb la longitud i el gruix de les cordes d’una guitarra o d’un violí. I així, va començar a omplir la pissarra negre amb tot de formules, lletres, números i signes lògics escrits amb guix blanc. Cap dels nens va fer cap pregunta tot i no entendre res de res. El professor, un cop va acabar, va deixar el guix sobre la taula, va abaixar les espatlles i va marxar de classe pausadament, com si no pogués amb el seu propi cos.
Acte seguit, va aparèixer la mestre de dibuix, que també semblava cansada, tenia unes bosses exagerades sota els ulls, i es desplaçava, esmaperduda, arrossegant els peus com si li haguessin lligat unes cadenes. Duia un vestit llarg de color gris lluna amb lluentons i botes d’aigua negres. La professora de dibuix els va dir que havien d’aprendre a dibuixar amb compàs, rotring, escaire i cartabó, i es va passar tota la classe practicant, fent tota mena de construccions geomètriques d’allò més precises mentre els lluentons del vestit es tornaven mats. Aquell comportament de la mestre era xocant, mai havien fet dibuix tècnic amb ella.
A l’hora de dinar, va decidir explicar al pare i la mare l’estranya situació que estava vivint amb els mestres l’escola i que ara semblava que es traslladava a la televisió. I el pare, sorprenentment li va negar que la televisió no funcionés bé, deia que ell ho veia bé, que abans tot era en blanc i negre. Però no tenia cap resposta al fet que no hi hagués música a la tele ... "potser no cal posar-ne", ni als motius per a veure-ho tot en blanc i negre, "abans tot era així", i si va malament, “deu ser cosa d'ells". Quan el pare s'alçà la Queralt va observar com el pare, moix, també caminava arrossegant els peus.
No era normal que els pares de la Queralt no s’adonessin que les coses estaven perdent color. Els presentadors estaven estressats pels teletips de males notícies, ningú posava música i tot el que sortia a la tele era en blanc i negre. Tant el pare com la mare de la Queralt anaven vestits com els anuncis, en blanc i negre, sense color, sense música, sense cançons, avorrits, trists, decaiguts ... i arrossegaven els peus.
Després de l’escola, aquella tarda, tornava a tocar natació. De camí a la piscina, la ràdio del cotxe tampoc portava música, tot eren notícies de desgràcies humanes, tragèdies i guerres. Tenia una oportunitat a la piscina de saber si algú més s’adonava d’allò tan estrany, ja que no tots els nens anaven a la mateixa escola que ella. La Queralt havia fet especial amistat amb tres d’ells. Quan va observar que aquells nens estaven desperts, no arrossegaven els peus ni estaven apàtics ni tristois, va decidir explicar-los hi tot. “Estan tots avorrits, no podem esdevenir un cas enigmàtic per científics esbojarrats que inunden instituts i centres de recerca biològica” i els va convèncer. Tots van coincidir amb el diagnòstic del què passava i que havien de fer quelcom “per acabar amb aquella epidèmia de grisor i avorriment, amb dies ennuvolats i sense música enlloc”, ja que sinó “ens haurem de fer fonedissos com microbis viatjant invisibles per la galàxia d'Andròmeda” va reblar la Queralt. I tots convençuts.
Per tant, havien d’aconseguir que els mestres de música tornessin a l’escola. Tots van trucar el seu respectiu mestre i li van demanar que l’endemà tornés a escola per tractar un assumpte molt seriós. El pla amb els amics lúcids de la piscina era un pla perfecte per acabar amb aquella imparable i preocupant epidèmia de grisor que ja començava a afectar alguns nens. Tot i que el dia s’havia aixecat encapotat, no amenaçava de pluja. Per tant, a l’hora d’esbarjo quedarien tots els amics lúcids per fer el mateix des de cada escola, i tot això, a presència del mestre de música de l’escola.
A l’hora convinguda, la Queralt va sortir corrents, cap al banc on hi havia assegut, rostre pàl·lid, mirada apagada, roba negre, el mestre de música. Se li acostà i se l’endugué agafat de la ma al centre de la pista de bàsquet de l’escola, on ningú ja no jugava a pilota, ni a cuita amagar, ni a res.
- Mestre, l’he dut aquí per cantar-li una cançó- el mestre va reaccionar estoicament, aixecant la cella dreta, com atordit per les paraules. I la Queralt va començar a cantar una cançó dels Antònia Font, "Alegria".
I a mida que la Queralt avançava amb la cançó, els nenes i nenes s’hi acostaven. Els que tenien la roba de colors es van afegir progressivament a la cançó, i fins i tot, salaven¡¡.
El mestre de música, va fer un estirabot, obrí els ulls que li van començar a brillar i es va afegir al cor de nens: “A-LE-GRIA ..."
Poc a poc es van anar afegint al cor la resta nens i un professor rere un altre. Des dels balcons de les cases del voltant de les escoles la gent, emocionada, s'unia al cor.
I un raig de sol es va escolar entre els núvols de tempesta que omplien el cel, il·luminant el rostre feliç de tots els nens de les escoles de la ciutat que celebraven el retorn de la música i del color.
Per Jaume Pich i Macià
