Què és la desobediència civil?

En anteriors entrades d'aquest blog hem analitzat la desobediència civil des d'una perspectiva històrica, des de Thoreau i la seva formulació a mitjans del segle XIX fins a les personalitats que l'han abraçat posteriorment, com Tolstoi, Gandhi o Martin Luther King Jr. Val a dir, que fins els anys 60 a l'Europa Occidental no s'utilitzava el concepte desobediència civil, important-se dels Estats Units per la rellevància que va tenir Martin Luther King Jr., a qui es va concedir el Nobel de la Pau, en la lluita a favor dels drets civils i la igualtat entre races.

Però què és la desobediència civil?

És una acció conscient i deliberada d'un ciutadà o col·lectiu de ciutadans contrària a una norma legal que considera injusta, que s'empara en motius morals o de consciència profunds i que té una finalitat política, pública i oberta, que pretén a través de la publicitat que genera l'acte incidir o persuadir la majoria de la població que dona suport al Govern o al Legislador de la necessitat de canvis per esmenar o extingir una situació injusta; és una actuació  pacífica, mai és violenta i el que la realitza està disposat a acceptar les conseqüències legals de la seva acció.

 

 

Observem per tant, que en primer lloc hi ha un comportament objectiu i extern que té una nota d'il·legalitat, un comportament contrari a una norma legal. I aquest comportament extern contrari a la llei, ho és de forma deliberada o dolosa pel subjecte que la infringeix. Saber i conèixer que s'està incomplint una norma i voler incomplir-la n'és la característica, i per tant, no pot ser una infracció imprudent. Explicarem la diferència entre un comportament dolós i un d'imprudent amb un exemple: és un comportament dolós negar a identificar-nos quan ens ho demana un policia i tenim l'obligació legal de fer-ho, en canvi, un comportament imprudent podria ser el que deriva de la norma que diu que no es pot encendre foc al bosc, i una persona encén una barbacoa per fer una botifarrada i acaba incendiant el bosc del costat per una guspira.

Si bé aquest comportament (l'incompliment d'una llei) és el mateix que trobem en la comissió de qualsevol infracció administrativa (p.e. saltar-se un semàfor en vermell, llençar les deixalles al carrer enlloc del contenidor, pagar tard un tribut ...) o d'un il·lícit penal (p.e. robar la cartera, caçar espècies animals protegides, falsificar un document notarial, emetre injúries o calúmnies contra algú al facebook ...), si no fos que l'element subjectiu de la infracció busca l'empara en la moralitat, en les conviccions més íntimes i té finalitats polítiques. Així mentre l'ànim del lladre serà el lucre propi, i el de l'injuriador serà el de menystenir l'honor d'un altre, en la desobediència civil, l'element subjectiu és un pensament o raonament molt més complex, incomplir la norma per donar a conèixer que existeix una situació (relacionada directament o indirecta amb la norma incomplerta) que és manifestament injusta i que atempta contra els principis més fonamentals de la persona i la seva dignitat. Així, mentre Thoreau va deixar de pagar impostos perquè estava en contra de la guerra de Mèxic i l'esclavisme, situacions que considerava injustes, Rosa Sparks no es va aixecar d'un seient reservat a blancs d'un autobús perquè considerava que la norma que habilitava aquesta segregació era injusta. Veiem per tant, que la norma infringida no necessàriament té una relació directe amb la situació injusta sinó que pot ser indirecta. Com va dir "Martin Luther King, Jr., sota cap concepte preconitzo la desobediència ni un repte a la llei en general sinó només sobre les lleis injustes, aquelles que entren en conflicte amb la moral, o que, en la seva aplicació, representen segregacions de drets i tracte desigual. No seria lícita la desobediència civil contra la imposició d'una taxa als boletaires per accedir al bosc, per exemple. La desobediència serà un últim recurs davant normes manifestament injustes que afectin la consciència i la dignitat humana.

També a diferència de les accions delictives o les infraccions administratives que es mouen en la clandestinitat (l'infractor intenta evitar ser descobert), la desobediència civil és una acció pública, qui la realitza no se n'amaga, habitualment es realitza de forma col·lectiva i es pretén que tingui un ressò en els medis de comunicació, de forma i manera que el desobedient és fàcilment identificable. Així el ressò en els medis de comunicació d'un acte de desobediència civil incideix en la voluntat de la majoria per tal de modificar aquelles normes injustes, les identifica per a crear un determinat estat en l'opinió pública i en la publicada.

Recordem que la finalitat de la desobediència civil era incidir en el procés de creació de normes jurídiques per a modificar-les, per a convèncer la majoria de la seva injustícia o immoralitat. Thoreau a Desobediència Civil es va preguntar en relació a les lleis injustes si hem d'estar satisfets d'obeir-les, o cal esforçar-se en esmenar-les i obeir-les fins que haguem reeixit en esmenar-les, o les hem de transgredir des del principi? O hem d'esperar guanyar les eleccions de forma majoritària per a canviar la norma injusta quan afirma que Quant a adoptar les formes que l'Estat ha proveït per a posar remei al mal, jo no les conec. Prenen massa temps, i la vida s'haurà acabat llavors. Tinc altres assumptes que atendre. I que habitualment [e]ls homes, generalment, sota un Govern com aquest, pensen que cal esperar-se fins que hagin persuadit la majoria per alterar les lleis. Creuen que si s'hi resistissin, el remei seria pitjor que la malaltia. Però és culpa del Govern que el remei sigui pitjor que la malaltia. És aquest qui ho fa pitjor. Si bé Thoreau trobava coherent que els ciutadans pensessin que l'opció vàlida era la obediència al Govern perquè la desobediència posava en risc la llibertat o el patrimoni, la dignitat de l'home feia que la desobediència fos un deure: [s]ota un govern que empresona injustament, el veritable lloc per un home just és la presó ... és allà, en aquell sòl separat, però molt més lliure i honorable, on l'Estat posa aquells que no estan amb ell, però sí contra ell - la única casa en un Estat esclau on un home lliure pot aguantar amb honor.

Qui realitza un acte de desobediència civil assumeix les conseqüències del seu acte. Així Thoreau va acceptar el seu empresonament per no pagar impostos i Rosa Sparks va acceptar la sanció per no aixecar-se del seient reservat als blancs de l'autobús, malgrat que això no treu que el desobedient, en base als drets que li atorga el sistema legal, s'oposi a les sancions que li imposen i recorri les mateixes a l'espera que instàncies judicials superiors modifiquin la norma injusta. Aquesta és la nota que qualifica la desobediència com a "civil", la desobediència del ciutadà que accepta civilitzadament les conseqüències del seu acte desobedient. I el fonament de l'acceptació de la sanció és la dignitat de la persona. Ja ho va dir Thoreau:  M'és menys costós en qualsevol cas, patir el càstig per la desobediència a l'estat que obeir-lo. Sentiria que jo mateix valc menys.

Els actes de desobediència civil als segle XX i XXI no són actes aïllats d'una sola persona com el de Thoreau el 1846, sinó que són actes col·lectius. Les protestes de Gandhi, tant a Sud-àfrica incomplint la Llei que obligava els ciutadans de l'Índia  a registrar-se, en negar-se a registrar, protestant i cremant les seves targetes de registre, o la Índia, amb les protestes de la sal o el boicot als productes anglesos, són col·lectives, són moltes persones les que desobeeixen les normes. I els actes de desobediència promoguts per Martin Luther King Jr. (boicot al transport públic, desafiament a les normes relatives als indrets públics en els que es segregava) també són col·lectius. Tot i això, per exemple, els actes de desobediència civil d'objectors de consciència al servei militar que hi van haver al nostre país, no deixen de ser actes col·lectius tot i que cada objector de consciència, tenia el seu judici penal individualitzat. Difícilment es pot qualificar com un acte de desobediència civil la que podria mantenir una administració vers un altre, tot i que el fonament podria ser el mateix, això seria més aviat un conflicte administratiu que normalment ve emparat jurídicament per les diferents interpretacions que ofereix un ordenament jurídic concret.

Entenc que els actes de desobediència civil només poden triomfar quan un líder carismàtic els encapçala. Gandhi, Mandela o Martin Luther King eren líders que van fer que els seus moviments triomfessin, líders que patien sobre la seva carn els càstigs de les autoritats a les que desobeïen. Sense líders carismàtics amb capacitat de comunicació, els moviments de desobediència civil, no triomfen: el moviment dels objectors de consciència no va arribar mai a tenir cap rellevància pública, sinó que el què va acabar amb el servei militar obligatori a Espanya va ser la decadència del propi exèrcit (recordeu les novatades que mataven o ferien reclutes) i la feblesa d'una majoria simple parlamentària. Si el moviment de tancament de caixes de 1899 a Barcelona no va reeixir en els seus objectius de rebaixar els impostos discriminatoris que patia la ciutat respecte Madrid, va ser no tant pel desconeixement del moviment de desobediència civil, sinó per la feblesa en el lideratge, ja que el Dr. Robert, formava part del sistema, essent l'Alcalde de Barcelona, i per tant, estructura del mateix estat que s'intentava desobeir. Quan el Dr. Robert, Alcalde de Barcelona, que es va negar, inicialment, a signar l'ordre que autoritzava l'accés als domicilis dels morosos, va rebre la missiva conminatòria per part del Ministeri, pressionat per les circumstàncies com la situació d'estat de guerra que equiparava l'impagament d'impostos a un delicte de sedició, va signar l'ordre i va dimitir, quan podia haver dimitit abans de signar l'ordre i passar a encapçalar la protesta ciutadana o negar-se a signar l'ordre i acceptar la sanció per desobediència que li haguessin imposat, com algun dels comerciants que va impagar les contribucions i que va patir presó.

Els actes de desobediència civil són pacífics, no són mai violents, mai es respon de forma violenta a la força coactiva de la societat. Gandhi mai va interposar cap reclamació per les brutalitats a les que va ser sotmès per les autoritats ni mai va respondre de forma violent. Tolstoi va trobar el fonament de la desobediència en l'evangeli, en parar l'altra galta, en no respondre mai a la violència amb violència.

I la desobediència, com va dir Thoreau a Desobediència Civil, triomfa quan el funcionari que ha d'aplicar la llei injusta dimiteix de les seves funcions, en arribar la protesta del desobedient a la seva consciència: quan el súbdit ha refusat la seva lleialtat, i el funcionari ha dimitit del seu càrrec, llavors la revolució ha reeixit.

La desobediència civil és l'últim recurs a situacions manifestament injustes, i tinc la impressió que en els propers anys viurem moltes situacions de desobediència civil a les que haurem de donar una sortida i entendre les raons que els empenyen. Moviments com Occupy Wall Street o la PAH (que lluiten contra la dictadura dels mercats financers i la injustícia del deute), l'Assemblea Nacional de Catalunya (que lluita per a què Catalunya voti i decideixi el seu futur contra els designis de l'estat espanyol i la seva sacralitzada constitució) o els moviments ecologistes contra el canvi climàtic promouran actes de desobediència civil contra el status quo.

Els actes de desobediència civil són actes profundament democràtics i propis de societats madures, són actes que sacsegen les consciències de les democràcies participatives, que pretenen posar límits a la tirania de les majories, que conviden a la participació política plena, on la democràcia no es només dipositar un cop cada quatre anys per a després oblidar-se'n.  Degut a la manca de consciència per part de la majoria de la població, els actes de desobediència civil no tenen bona premsa per quant no són entesos. Però el que és evident és que sense actes de desobediència civil encara hi hauria esclaus a les plantacions de cotó d'Estats Units, la Índia possiblement encara formaria part de l'Imperi Britànic, les dones no votarien, els afro-americans anirien a escoles segregades de les dels blancs o el mur de Berlín encara separaria els alemanys, sense actes de desobediència civil no s'haguessin acabat injustícies manifestes.

 

Jaume Pich.

Advocat.

Membre de The Thoreau Society.

Traductor de Desobediència Civil d'Henry David Thoreau al català.

 

La desobediència civil després de Thoreau: Tolstoi, Gandhi i Martin Luther King Jr.

Lev Tolstoi (1828-1910).

Escriptor i novel·lista rus del que destaquen les novel·les "Guerra i Pau" o "Anna Karenina". D'origen aristocràtic, els darrers anys de la seva vida, va evolucionar el seu pensament fins a posicions que sovint es qualifiquen d'anarquisme cristià.

Tolstoi que va quedar conmocionat en presenciar una execució en un viatge que va fer a París i que considerava més perillós a l'Estat que un lladre, va conèixer el pensament de Thoreau i el va evolucionar fins a la noció de resistència pacífica. En el seu assaig "El Regne de Déu és entre vosaltres" i emparant-se en el "Sermó de la Muntanya" de l'Evangeli, on Jesucrist parlà de "parar l'altra galta" davant d'una bufetada, Tolstoi hi troba el fonament del pacifisme, la no violència  i la resistència pacífica. Com que Tolstoi era profundament cristià, havia de ser profundament pacifista. Sota la pressió de la decadent Rússia tsarista, es considerava un ser aillat, solitari i incomprès. Creia que la resistència pacífica, la no violència era la resposta adequada a qualsevol conflicte.

Mohandas Gandhi (1869-1948).

Gandhi era el fill d'un comerciant hindú que havia estat Primer Ministre del govern local. Va estudiar Dret a la University College de Londres i va exercir com a advocat a Sud-àfrica i a la Índia, essent líder del Congrés Nacional Indi que va portar el país a la independència de l'Imperi Britànic.

Gandhi va conèixer l'assaig de Thoreau, Desobediència Civil, a la Universitat de Londres, i posteriorment va mantenir correspondència amb Lev Tolstoi que l'influencià en el seu concepte de resistència no-violenta. A Sud-àfrica va treballar contra la discriminació que hi sofrien els 150.000 indis que hi residien amb mètodes de resistència no-violenta i desobediència civil, rebutjant la lluita armada. El  primer acte de desobediència civil el va protagonitzar a Johannesburg arrel de la Llei promulgada que obligava a tots els indis a registrar-se davant les autoritats locals. Durant més de set anys, ell i milers d'indis van ser empresonats per negar-se a registrar-se, protestar i cremar les seves targetes de registre. Finalment, el govern sud-africà va avenir-se a negociar una solució al problema a la vista que va transcendir a l'exterior la brutalitat de la repressió seguida contra els ciutadans indis.

De retorn a l'Índia, Gandhi va aconseguir liderar el Congrés Nacional Indi i va imposar nous mètodes no-violents per a lluitar contra l'opressió britànica. També condemnava els indis que reaccionaven amb violència venjativa contra els britànics. Així va introduir mesures de protesta com el boicot a productes britànics, així com a les institucions educatives britàniques i els tribunals de jústícia. També proposava la no cooperació amb les institucions britàniques promovent que els indis no ocupessin llocs de responsabilitat en l'Administració i Govern o el desdejuni.

Per a Gandhi, la no-violència, la resistència passiva, la no cooperació, precisava un fort i complex entrenament mental, en el que el fonament es trobava en el lliure esperit i el lliure pensament de cada persona: un home pot ser empresonat, a un home se li poden confiscar totes les seves propietats, però no poden prendre la seva lleialtat ni tampoc l'amor propi.

Gandhi va ser empresonat per sedició en diferents ocasions per la seva resistència passiva i mai va presentar cap denúncia contra ningú que l'hagués agredit.

Gandhi va escriure al respecte:

"Un exèrcit no-violent actua de forma diferent a l'exèrcit dels homes armats, tant en temps de pau com en temps de conflictes. El seu deure serà el d'ajuntar a les comunitats en conflicte, duent-los-hi propaganda de pau, ajudant a participar en activitats que posin en contacte a cadascuna de les persones amb la seva comunitat o divisió territorial. Com un exèrcit, ha d'estar preparat per fer front a qualsevol emergència i, fins i tot, si fes falta, arriscant les seves vides, per tal d'aturar la bogeria de les torbes.... Les brigades de Satyagraha (la força de la veritat) es poden organitzar en cada poble i en cada bloc d'edificis en les ciutats. [Si la societat no-violenta és atacada des de l'exterior], hi ha dos camins oberts a la no-violència. Permetre la invasió, però sense cooperar amb l'agressor...preferir la mort a la submissió. La segona seria la resistència no-violenta duta a terme per les persones que han estat entrenades en la forma no-violenta... L'espectacle inesperat de les interminables files i files d'homes i dones que simplement prefereixen, en últim terme, morir abans que rendir-se a la voluntat d'un agressor, durien a aquest agressor i als seus soldats a acabar simpatitzant amb la lluita no-violenta... Una nació o un grup que han fet de la no-violència la seva política final no poden ser sotmesos a l'esclavitud ni tan sols per la bomba atòmica.... Aquella nació que feliçment dugués la no-violència a aquell nivell tan alt, es guanyaria el respecte universal."

Gandhi va ser assassinat per un radical integrista indi a l'edat de 78 anys

Martin Luther King Jr. (1929-1968)

 

Martin Luther King Jr., llicenciat en lletres i teòleg, va ser un pastor protestant nord-americà que va encapçalar el moviment a favor dels drets civils dels afroamericans discriminats per les lleis que permetien la segregació racial a través de mètodes no violents, així com el moviment pacifista oposat a la guerra del Vietnam i de lluita contra la pobresa. El 1964 va rebre el premi Nobel de la Pau. El 1968 va ser assassinat a Memphis (Te) quan es preparava per liderar una manifestació.

Coneixedor de la doctrina de Thoreau sobre Desobediència Civil, i de Gandhi i el seu moviment pacifista, Martin Luther King Jr va liderar el moviment contra la segregació racial dels afroamericans. En molts estats del sud, els ciutadans afroamericans podien ser discriminats per la via de la segregació racial: tenien els mateixos drets però els havien d’exercir de forma separada de la comunitat blanca¸és a dir, a les escoles es separava alumnes quan no hi havia escoles separades, en el transport públic hi havia seients per blancs (els millors) separats dels dels afroamericans, i en els bars hi havia zones per blancs i per afroamericans. Fins i tot, als parcs públics hi havia bancs per blancs i per negres, o estaven prohibits els matrimonis interracials.

Un dels primers incidents de defensa dels drets civils va passar a la ciutat de Montgomery (Alabama) el 3 de desembre 1955 quan Rosa Sparks, que viatjava en un autobús asseguda en un seient destinat a blancs es va negar a moure’s i va ser detinguda i engarjolada per desobediència al conductor. Declarada culpable se li va imposar una multa. Va apel·lar la resolució i el Tribunal a mitjans de 1956 va declarar que la llei violava la constitució dels Estats Units. Posteriorment, el Tribunal Suprem va confirmar la resolució el 13 de novembre de 1956. Després de la detenció de Rosa Sparks, la comunitat afroamericana, liderada per Martin Luther King Jr., va promoure un boicot al transport públic que discriminava la comunitat. El boicot va tenir els seus efectes econòmics, però va provocar nombrosos incidents entre les dues comunitats, entre elles l’incendi de la casa del mateix Martin Luther King Jr., per part d’incontrolats. Martin Luther King Jr., que sempre va treballar amb la comunitat per a no respondre de forma violenta, fins i tot va ser detingut i empresonat. El boicot de Montgomery, i els incidents associats com les sancions a ciutadans afroamericans que compartien vehicle per a desplaçar-se o taxistes afroamericans que cobraven el preu del tiquet de l’autobus per fer un trajecte, van fer pujar la popularitat i influència de Martin Luther King Jr.

 

Posteriorment, Martin Luther King Jr., va iniciar un moviment per a la defensa dels drets civils dels ciutadans afroamericans basats en la desobediència civil i la no-violència com a forma de lluita contra les “lleis de segregació Jim Crow”, a més a més, de reclamar insistentment el dret a vot per als ciutadans afroamericans. No s’ha d’oblidar que les accions promogudes per Martin Luther King eren accions que violaven el text d’una llei, i que seguint a Thoreau, quan una llei és injusta, és un deure practicar la desobediència civil.

Pels que entengueu anglès podeu seguir una entrevista per la televisió a Martin Luther King, Jr.

 

King va aconseguir una bona part dels seus objectius quan es van dictar la Civil Rights Act de 1964 que va venir a prohibir qualsevol discriminació per motiu de raça, color, religió sexe o origen nacional.

 

 

 

 

Jaume Pich.
Advocat.
Membre de The Thoreau Society.
Traductor de "Desobediencia civil" al català.