Lev Tolstoi (1828-1910).
Escriptor i novel·lista rus del que destaquen les novel·les "Guerra i
Pau" o "Anna Karenina". D'origen aristocràtic, els darrers anys
de la seva vida, va evolucionar el seu pensament fins a posicions que sovint es
qualifiquen d'anarquisme cristià.
Tolstoi que va quedar conmocionat en presenciar una execució en un viatge
que va fer a París i que considerava més perillós a l'Estat que un lladre, va
conèixer el pensament de Thoreau i el va evolucionar fins a la noció de
resistència pacífica. En el seu assaig "El Regne de Déu és entre vosaltres"
i emparant-se en el "Sermó de la Muntanya" de l'Evangeli, on
Jesucrist parlà de "parar l'altra galta" davant d'una bufetada,
Tolstoi hi troba el fonament del pacifisme, la no violència i la resistència pacífica. Com que Tolstoi
era profundament cristià, havia de ser profundament pacifista. Sota la pressió
de la decadent Rússia tsarista, es considerava un ser aillat, solitari i
incomprès. Creia que la resistència pacífica, la no violència era la resposta
adequada a qualsevol conflicte.
Mohandas Gandhi (1869-1948).
Gandhi era el fill d'un comerciant hindú que havia estat Primer Ministre
del govern local. Va estudiar Dret a la University College de Londres i va
exercir com a advocat a Sud-àfrica i a la Índia, essent líder del Congrés
Nacional Indi que va portar el país a la independència de l'Imperi Britànic.
Gandhi va conèixer l'assaig de Thoreau, Desobediència Civil, a la Universitat de
Londres, i posteriorment va mantenir correspondència amb Lev Tolstoi que l'influencià
en el seu concepte de resistència no-violenta. A Sud-àfrica va treballar contra
la discriminació que hi sofrien els 150.000 indis que hi residien amb mètodes
de resistència no-violenta i desobediència civil, rebutjant la lluita armada.
El primer acte de desobediència civil el
va protagonitzar a Johannesburg arrel de la Llei promulgada que obligava a tots
els indis a registrar-se davant les autoritats locals. Durant més de set anys,
ell i milers d'indis van ser empresonats per negar-se a registrar-se, protestar
i cremar les seves targetes de registre. Finalment, el govern sud-africà va
avenir-se a negociar una solució al problema a la vista que va transcendir a
l'exterior la brutalitat de la repressió seguida contra els ciutadans indis.
De retorn a l'Índia, Gandhi va aconseguir liderar el Congrés Nacional Indi
i va imposar nous mètodes no-violents per a lluitar contra l'opressió
britànica. També condemnava els indis que reaccionaven amb violència venjativa
contra els britànics. Així va introduir mesures de protesta com el boicot a productes
britànics, així com a les institucions educatives britàniques i els tribunals
de jústícia. També proposava la no cooperació amb les institucions britàniques
promovent que els indis no ocupessin llocs de responsabilitat en
l'Administració i Govern o el desdejuni.
Per a Gandhi, la no-violència, la resistència passiva, la no cooperació, precisava
un fort i complex entrenament mental, en el que el fonament es trobava en el
lliure esperit i el lliure pensament de cada persona: un home pot ser
empresonat, a un home se li poden confiscar totes les seves propietats, però no
poden prendre la seva lleialtat ni tampoc l'amor propi.
Gandhi va ser empresonat per sedició en diferents ocasions per la seva resistència passiva i mai va presentar cap denúncia contra ningú que l'hagués agredit.
Gandhi va escriure al respecte:
"Un exèrcit no-violent actua de forma diferent a l'exèrcit dels homes
armats, tant en temps de pau com en temps de conflictes. El seu deure serà el
d'ajuntar a les comunitats en conflicte, duent-los-hi propaganda de pau,
ajudant a participar en activitats que posin en contacte a cadascuna de les
persones amb la seva comunitat o divisió territorial. Com un exèrcit, ha
d'estar preparat per fer front a qualsevol emergència i, fins i tot, si fes
falta, arriscant les seves vides, per tal d'aturar la bogeria de les torbes....
Les brigades de Satyagraha (la força de la veritat) es poden organitzar en cada
poble i en cada bloc d'edificis en les ciutats. [Si la societat no-violenta és
atacada des de l'exterior], hi ha dos camins oberts a la no-violència. Permetre
la invasió, però sense cooperar amb l'agressor...preferir la mort a la
submissió. La segona seria la resistència no-violenta duta a terme per les
persones que han estat entrenades en la forma no-violenta... L'espectacle
inesperat de les interminables files i files d'homes i dones que simplement
prefereixen, en últim terme, morir abans que rendir-se a la voluntat d'un
agressor, durien a aquest agressor i als seus soldats a acabar simpatitzant amb
la lluita no-violenta... Una nació o un grup que han fet de la no-violència la
seva política final no poden ser sotmesos a l'esclavitud ni tan sols per la
bomba atòmica.... Aquella nació que feliçment dugués la no-violència a aquell
nivell tan alt, es guanyaria el respecte universal."
Gandhi va ser assassinat per un radical integrista indi a l'edat de 78 anys
Martin Luther King Jr. (1929-1968)
Coneixedor de la doctrina de Thoreau sobre Desobediència Civil, i de Gandhi
i el seu moviment pacifista, Martin Luther King Jr va liderar el moviment
contra la segregació racial dels afroamericans. En molts estats del sud, els
ciutadans afroamericans podien ser discriminats per la via de la segregació
racial: tenien els mateixos drets però els havien d’exercir de forma separada
de la comunitat blanca¸és a dir, a les escoles es separava alumnes quan no hi
havia escoles separades, en el transport públic hi havia seients per blancs
(els millors) separats dels dels afroamericans, i en els bars hi havia zones
per blancs i per afroamericans. Fins i tot, als parcs públics hi havia bancs per
blancs i per negres, o estaven prohibits els matrimonis interracials.
Un dels primers incidents de defensa dels drets civils va passar a la
ciutat de Montgomery (Alabama) el 3 de desembre 1955 quan Rosa Sparks, que
viatjava en un autobús asseguda en un seient destinat a blancs es va negar a
moure’s i va ser detinguda i engarjolada per desobediència al conductor.
Declarada culpable se li va imposar una multa. Va apel·lar la resolució i el
Tribunal a mitjans de 1956 va declarar que la llei violava la constitució dels
Estats Units. Posteriorment, el Tribunal Suprem va confirmar la resolució el 13
de novembre de 1956. Després de la detenció de Rosa Sparks, la comunitat
afroamericana, liderada per Martin Luther King Jr., va promoure un boicot al
transport públic que discriminava la comunitat. El boicot va tenir els seus
efectes econòmics, però va provocar nombrosos incidents entre les dues
comunitats, entre elles l’incendi de la casa del mateix Martin Luther King Jr.,
per part d’incontrolats. Martin Luther King Jr., que sempre va treballar amb la
comunitat per a no respondre de forma violenta, fins i tot va ser detingut i
empresonat. El boicot de Montgomery, i els incidents associats com les sancions
a ciutadans afroamericans que compartien vehicle per a desplaçar-se o taxistes
afroamericans que cobraven el preu del tiquet de l’autobus per fer un trajecte,
van fer pujar la popularitat i influència de Martin Luther King Jr.
Posteriorment, Martin Luther King Jr., va iniciar un moviment per a la
defensa dels drets civils dels ciutadans afroamericans basats en la desobediència
civil i la no-violència com a forma de lluita contra les “lleis de segregació
Jim Crow”, a més a més, de reclamar insistentment el dret a vot per als
ciutadans afroamericans. No s’ha d’oblidar que les accions promogudes per
Martin Luther King eren accions que violaven el text d’una llei, i que seguint
a Thoreau, quan una llei és injusta, és un deure practicar la desobediència
civil.
Pels que entengueu anglès podeu seguir una entrevista per la televisió a
Martin Luther King, Jr.
King va aconseguir una bona part dels seus objectius quan es van dictar la
Civil Rights Act de 1964 que va venir a prohibir qualsevol discriminació per
motiu de raça, color, religió sexe o origen nacional.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada